dimecres, 21 de maig del 2008

No té títol

Ahir parlàvem amb la Carla sobre el nostre futur. Li vaig dir que jo voldria viure en un pis de 500 m2 perquè hi capigués tota la gent que m'estimo, però com que vam arribar a la conclusió de que aquests pisos no existeixen, vaig acabar de decidir que viuria a Barcelona (el centre del món) i com que tindria tots els trens a mà no em costaria anar a veure tothom qui volgués.

Però últimament me n'adono que tinc masses coses en què pensar. Ni que tingués molta feina, sabeu? Però és que vull fer tantíssimes coses que se me n'acaben planejant 3 en un mateix dia impossibles de combinar, o senzillament vull fer quelcom, però se m'oblida la data i no ho pregunto, o que penso que he de fer tal cosa però la vaig allargant i allargant i allargant, i quan la vaig a fer me n'adono que he de fer cent altres coses més. Estic pensant que si no em caigués bé tanta gent no faria tantes coses, perquè tot el que vull fer és amb mil i una persones diferents. He pensat d'ajuntar-les totes, però és impossible que es posi d'acord tanta gent per fer quelcom; a part de que no m'imagino tanta gent que amb prou feines se saben els noms junta.
Sé que algú pot pensar que tinc preferències amb amics i algunes bajanades més, però no és així U_U

La conversa que vaig tenir amb la Carla va començar quan li vaig preguntar si creia que tindria temps de fer tot el que volia fer mentre fos jove. Em va dir que sí, però és que em costa taaant de creure... és que bf! Sé que a la vida no es pot tenir tot i que moltes vegades hauré de triar entre uns o altres...


I això és com una mica un tema a part que també em toca molt els ous... la manera que em restringeixen a casa meva. O sigui, que si vaig sola a les 9 he de ser a casa, i si vaig amb l'Edu hi he de ser a la una. I tot sabeu per què? perquè sóc una noia. Oh si! que et poden violaar! Oh! i el Marcel anant borratxo es pot fotre al mig d'una baralla! I jo no bec! Oh, però a tu et poden atracar! Oh, i a ell també. Val, que el Marcel té 18 anys i blablabla, però és que ell a la meva edat no s'estava de tot això. A més, ni que anés sola pel món, sabeu? Que no em dedico a fotre'm en merders. És que vull que em digueu quanta gent coneixeu en la meva situació :\ És que el pròxim dia que li demani de sortir fins tard i em digui que no me n'aniré a fer un curset d'autodefensa perquè es quedi més tranquil·la :\ I a sobre com que visc al cul del món trigo més del que triga la gent normal a tornar a casa. Seria molt bonic dir que me'n vaig a dormir a casa d'un altre, però ha de ser: 1· sense l'Edu 2· D'algú que conegui des de fa mil

Beh. me n'he cansat.

diumenge, 18 de maig del 2008

L'avi Joan

Sabeu que en recordo d'ell?

Que li agradava dibuixar, i que ho feia molt bé. Ho confirmo amb un dibuix que va fer amb nosaltres un estiu a l'hotel d'Altafulla. També sé que li agradava la xocolata, i que va néixer al dia del meu sant, perquè ho celebràvem junts a Ridor. Recordo que quan el Marcel i jo érem petits venia cada nit a casa nostra i, acotxats al llit, ens explicava històries del Tintin que passaven a Ridor amb nosaltres dos de protagonistes. Cada nit. Sé que em feia por, era un home molt seriós, però molt bo. Tinc una imatge seva amb un barret i un bastó passejant per els boscos de Ridor, i una altra d'ell podant els pins petits. Ens va ensenyar a fer-ho. Recordo que quan va caure per les escales i el vam anar a veure a l'hospital no me'l van deixar veure. I que quan unes setmanes més tard va sortir d'allà i va tornar a casa tenia l'ull esquerre de color lila, tal com si el dugués pintat. Em sembla que va ser l'última vegada que el vaig veure en vida, perquè l'únic que recordo després és l'església de Crist Rei, el taüt allà davant, jo plorant desesperada a primera fila a la falda de la mare. La mare plorant. Els masovers de Ridor plorant. El pare s'aguantava les llàgrimes. I després tinc la imatge del taüt passant pel passadís i jo volent llençar'm-hi al damunt i la mare agafant-me. Em sembla que la iaia també feia un esforç per aguantar-se les llàgrimes. Al cementiri no hi vaig voler entrar, i el pare tampoc va voler que hi entrés. Així que el Marcel, el Josep Maria, l'Ignasi i jo vam tornar a casa amb el tiet Jordi.

I avui m'ha vingut per recordar-lo, no sé ni quin dia de maig de no sé quin any va morir. Sé que feia P4 o P5, perquè recordo la mestra que em preguntava si volia estar a la classe o volia anar a casa. Sé que li vaig dir que no em feia res quedar-me a l'escola. I la veritat és que no sé si ho vaig dir de debò o no.

El que sí que sé segur és que m'hagués agradat conèixer el meu avi. M'agradaria saber com serien les coses amb ell.


http://www.joancasals.cat

dijous, 15 de maig del 2008

LLuita

Hi ha homes que lluiten un dia, i són bons.
N'hi ha d'altres que lluiten un any, i són millors.
N'hi ha que lluiten molts anys, i són molt bons.
Però n'hi ha que lluiten tota la vida.
Aquests sóns els imprescindibles


Bertolt Brecht






Tots endavant per la LLIBERTAT!!