Problemes?

Hi han vegades en que penso que no me'n surto amb tot. Quan les coses em ballen amunt i avall m'estresso, i no em surten bé.
Tinc el propòsit de fer un bon final de curs. D'acabar-ho bé per fer un bon batxillerat. Hi han dies que em veig capaç de fer-ho. I em sento bé.
Però els dies que se m'acumulen les coses començo a tenir una sensació d'ofec, que no marxa fins que torna la calma. I si a això li sumes que com que hi han núvols em fa mal el cap, la desesperació augmenta. Són les hormones? Qui sap.
Els dies que no em sento bé amb mi començo a filosofar. Potser el meu cap ja no funciona com hauria de funcionar, però el cas és que trobo que és interessant i profitós fer-ho.
Observo el meu voltant. A l'escola em veig envoltada de gent que no té el cap per res. De gent que la seva màxima preocupació és el Barça o si el color del pintallavis li fa joc amb les arracades. Llavors ve la meva pregunta: Com es pot canviar el món si la gent no s'hi implica? Com es pot canviar el món amb persones que no veuen res més que el seu reflex en el mirall? Per sort, el meu món no s'acaba a l'escola. Per sort tinc amics que pensen que les coses poden canviar, que tots podem ser iguals, i que un dia veurem com aquesta societat d'indiferència i irrespectuosa desapareixerà per donar pas al nostre món somniat, a la nostra utopia. Gent que lluita i que al seu costat em fan sentir que si ens unim les coses canviaran.

I és que resulta que la teva indiferència és complicitat cap als qui exploten, cap als qui abusen, cap als qui no respecten la terra, cap als qui no respecten les idees, cap als qui no respecten les persones, cap als qui busquen el benefici propi per damunt de les altres coses.

M'agradaria que això arribés més lluny i que no es quedés en una simple entrada de blog. Així que continuaré treballant perquè les coses canviïn, per difondre les idees i perquè algun dia veiem el nostre somni fet realitat.


LA LLUITA CONTINUA

Ràbia

Mireu.
Avui em noto diferent dels altres dies.
Tinc una ràbia a dins que no controlo i que no sé com treure. He provat de cridar, de pegar, de insultar, de plorar... però la ràbia segueix allà. El pitjor de tot és que no sé perquè ha vingut.
Que no estic bé ara? tinc salut, amistat, amor i menjar. D'on surt aquesta cosa que no puc controlar?
No ho sé. Potser és perquè fa dies que el cel és gris.
Espero que sigui això, perquè sinó pensaré que sóc una desgraciada, egoista i desagraïda que deu estar gelosa d'algú o d'alguna cosa i viu amargada per tot això.

Bé. M'estic enganyant. Sí que em fa ràbia una cosa.
Que jo digui "Sí" durant un examen de socials i em baixin un punt que em fa suspendre la prova.
I en canvi, quan enganxen a individu X parlant en una prova només li facin broma i li diguin que no parli més. I després d'avisar-lo/la 30 vegades el facin anar a seure al costat del profe, quan si fos jo ja tindria 2000 partes d'expulsió. Però el pitjor de tot és que quan l'individu X es guanya que el facin fora de classe, va i no li posen parte. Mireu, és que els favoritismes em maten. Sí. No els suporto. Voleu saber una cosa? Avui tenia ganes de partir-li la cara a l'individu X. I resulta que és amic/ga meu/va.

Doncs no sé, potser esteu pensant que és una tonteria. Acabo de tenir una conversa intel·ligent i m'han dit que el que sento és normal. Podria prendre'm-ho com un consol, però no sé què pensar perquè tanta ràbia no l'havia sentida mai.

No, si encara tot això serà perquè no sé alegrar-me de les coses bones dels altres.
O potser, si ens n'anem a l'altra punta i pensem que sóc un angelet, arribarem a la conclusió que porto tants dies aguantant a la gent que arribo a un límit que faig PUM. O potser és que ja fa massa temps que aguanto les alegries i les vides meravelloses de la gent que m'envolta i estic començant a deprimir-me amb la meva vida, que potser hi haurà gent que envejarà, però jo li veig molts forats.


Ara ha arribat el moment de disculpar-me amb tota la gent a qui he tractat malament en el dia d'avui i de dir que em sap greu, encara que ni un quart d'aquesta gent ho llegirà.