Mal?

Sense avisar.
Sense preparar-nos pel que se'ns tirava a sobre.
Hi ha coses que encara fan mal, que no hi ha hagut manera d'entendre-les, i per molt que hagin passat tants mesos segueixo sentint-ho tant com el dia que em vas trucar i em vas donar la notícia. Però sé que és cosa de mirar endavant per no notar el canvi brutal que hi va haver en el nostre dia a dia, i planejar un futur millor, juntes, que pugui arribar a ser semblant a com era fa una mica més de quatre mesos.
T'estimo.

I per vosaltres:
Ahir se'm trencava el cor de pena, avui sento indiferència, demà us enyoraré, i el següent potser pensaré que la vida continua sense vosaltres. Però segueix havent-hi aquest punt, aquesta sensació de que no tot està perdut. Sé que algun dia les coses tornaran al seu lloc, només és qüestió de temps, molt de temps potser. Segurament el més assenyat no és intentar comprendre perquè actueu com actueu, perquè mai a la vida ho encertaria, o sigui que el millor que puc fer és autoconvence'm de que he d'esperar i esperar. I quan me n'oblidi, quan em torni a caure el món a sobre, estaria bé que algú m'ho recordés.
Temps.

Somni...

L'altre dia em vaig despertar d'un somni que realment em va tocar la fibra. Un somni d'aquells en els que ho vius tot tan intensament que et costa recordar si era real o un producte de la ment... Un somni d'aquells que feia mesos que no tenia.



____
Estàvem a la biblioteca de l'escola i hi havia moltíssima gent. De cop i volta, l'Assumpció (bibliotecària) ens deia que anéssim al taulell, i tota la gentada s'apilonava cap allà. Llavors, una veu deia:

- Nonononono! Avui és l'aniversari d'algú molt important, i ell anirà davant de tothom.

I llavors apareixia E i tothom se li tirava al damunt per felicitar-lo. I jo pensava "però si encara queda una setmana pel seu aniversari..." (què no és veritat, perquè ell és del març). Però finalment, arrossegats per la multitud acabàvem quedant a un metre de distància, i jo no sabia si l'havia de felicitar o no, després de tot... I al final, li estibava el braç perquè em fes cas i li deia:

- Encara estas enfadat?

I ell somreia, però és que vosaltres no sabeu com somriu... és tan maco... i fa taaants dies que ho trobo a faltar... Doncs això, que somreia i em deia:

- Casi que ni me'n recordava.

I m'abraçava, i ens abraçàvem, i el somni canviava de perspectiva i jo ja no ho veia des dels meus ulls, sinó des de 3 metres amunt. I veia brillar els nostres ulls de felicitat. Sí. Brillar.

Nostàlgia

Aquesta cosa que m'ofega durant el dia.
Això que tinc al cap a cada segon del dia.
On sou?
Que tot el què ha passat ha empitjorat la situació inicial.
I és que jo no em deprimia en va, al juliol, quan pensava que mai més tornaríem a viure aquells últims mesos preciosos que tan enyoro.
Que se n'ha fet de l'alegria que em provocava anar a l'escola? I de les classes de riures a sota la taula? I de les carpetes de Keks i Insis? I de vosaltres?

De seure al costat de D i riure fins a morir.
De girar-me i trobar-me a E al seu món feliç de morat.
De seure al costat de A i fer posar nerviós a D.
De girar-me i veure com B era l'origen de cada merder.

On és tot allò que vam arribar a crear?

Cosas que contarte...

Donde te has metido que no se de ti? Cuántas cosas han cambiado desde que no nos miramos, desde la ultima vez que te vi. Sé que no te importa que no sea feliz. Cuánto tiempo me has robado. Cuántas noches te he buscado pero ya no paras por aquí. Mándame una carta cuando puedas, que ya huele a primavera i todavia sigo asi, ciego y viéndolas venir. Anda que no tienes cuento, ven y di, por qué me has abandonado? Quién cojones te ha engañado para que te pierdas por ahí? Siempre he sido fiel y nunca te mentí, vuelve que yo no me enfado, haz como que no ha pasado y devuélveme lo que te di. Mándame una carta cuando puedas, que ya huele a primavera y todavía sigo así, ciego y viéndolas venir.

Com pot existir una cançó que parla del tot el que voldria en aquests moments i que digui tot el què sento?
Despista havia de ser :)

Voler odiar una persona, per tot el què ha passat, per tot el que ha creat i a la vegada destruït, per la situació que ens ha deixat, per les conseqüències que ha portat. Voler odiar una persona per haver-nos deixat així, per haver-nos separat, per haver creat aquesta barrera que ha mig trencat els fils que hi havien entre nosaltres. Voler odiar-lo amb totes les forces




i en canvi, no poder-ho fer.
Per què?!

Deixar de mirar el que he mig perdut, i fixar-me amb el que vaig estar apunt de perdre.
Posar en una balança que em fa més mal no tenir i decidir si he de ser feliç o no.
Si el que vaig mig perdre vol trobar-me ja sap on sóc, jo ja vaig intentar buscar-ho i no es va deixar, així que ara està a les seves mans retrobar-me.
I sí alguna vegada penso que em fa falta sentir aprop allò que vaig mig perdre, pensaré que sort en tinc del que encara conservo, que si algun dia ho perdo, llavors sí que tinc excusa per tirar-me des de un pont.


Però de moment anar fent, diuen que fins hi tot les ferides més profundes es curen amb el temps :)

Déjame que cuente las horas perdidas,
buscando tus ojos todos estos días,
que aveces se me hacen eternos.

I fins quan?
No durarà molt, oi?