i sí!
després d'aquesta interminable espera tornes a ser aquí :)
després d'aquesta interminable espera tornes a ser aquí :)
dimarts, 17 de novembre del 2009
divendres, 24 d’abril del 2009
dimarts, 7 d’abril del 2009
Ho voglia di te
Y se ríe. Y yo sólo percibo su perfume: Caronne. Y la miro. Al menos en eso no ha cambiado. Y querría decirle: "¿Y quien ha ocupado mi sitio?" Mi sitio. Ya. "¿Por qué pensabas que tenías uno?", podría contestarme. Entonces me quedo callado, me quedo en silencio....
Y otra vez... Otra vez tú. Pero no teníamos que volver a vernos... Y siento todo mi dolor. Lo que no sé, lo que no he vivido, lo que ahora me falta. Para siempre. ¿Cuántos brazos te han estrechado para convertirte en lo que eres? Cuánta razon tienes. Qué cierto es. Qué importa. Al fin y al cabo, ella no me lo dirá, por desgracia. Por eso me quedo en silencio. Y la miro. Pero no la encuentro. Entonces voy a buscar esa película en blanco y negro que ha durado dos años. Toda una vida. Esas noches pasadas en el sofá. Lejos. Sin conseguir darme una explicación. Arañandome las mejillas, pidiendo ayuda a las estrellas. Fuera, en el balcón, fumando un cigarrillo. Siguiendo después ese humo hacia el cielo, arriba, más arriba, más aún... Allí, donde precisamente habíamos estado nosotros. Cuantas veces he nadado en ese mar nocturno, me he perdido en ese cielo azul, llevado por los efluvios del alcohol, por la esperanza de encontrarla otra vez. Arriba y abajo sin tregua. Por Hydra, Perseo, Andrómeda... Y abajo, hasta llegar a Casiopea. La primera estrella a la derecha y después todo recto, hasta la mañana. Y otras muchas. Y a todas les preguntava: "¿La habéis visto? Por favor... He perdido mi estrella. Mi isla, que no existe. ¿Dónde estará ahora? ¿Qué estará haciendo? ¿Con quién?" Y a mi alrededor, ese silencio de esas estrellas entrometidas. El ruido molesto de mis lágrimas agotadas. Y yo, estúpido, buscando y esperando encontrar alguna respuesta. Dadme un porqué, un simple porqué, cualquier porqué. Pero que idiota. Ya se sabe. Cuando un amor se acaba se puede encontrar todo, excepto un porqué.
Federico Moccia, Tengo ganas de ti
Y otra vez... Otra vez tú. Pero no teníamos que volver a vernos... Y siento todo mi dolor. Lo que no sé, lo que no he vivido, lo que ahora me falta. Para siempre. ¿Cuántos brazos te han estrechado para convertirte en lo que eres? Cuánta razon tienes. Qué cierto es. Qué importa. Al fin y al cabo, ella no me lo dirá, por desgracia. Por eso me quedo en silencio. Y la miro. Pero no la encuentro. Entonces voy a buscar esa película en blanco y negro que ha durado dos años. Toda una vida. Esas noches pasadas en el sofá. Lejos. Sin conseguir darme una explicación. Arañandome las mejillas, pidiendo ayuda a las estrellas. Fuera, en el balcón, fumando un cigarrillo. Siguiendo después ese humo hacia el cielo, arriba, más arriba, más aún... Allí, donde precisamente habíamos estado nosotros. Cuantas veces he nadado en ese mar nocturno, me he perdido en ese cielo azul, llevado por los efluvios del alcohol, por la esperanza de encontrarla otra vez. Arriba y abajo sin tregua. Por Hydra, Perseo, Andrómeda... Y abajo, hasta llegar a Casiopea. La primera estrella a la derecha y después todo recto, hasta la mañana. Y otras muchas. Y a todas les preguntava: "¿La habéis visto? Por favor... He perdido mi estrella. Mi isla, que no existe. ¿Dónde estará ahora? ¿Qué estará haciendo? ¿Con quién?" Y a mi alrededor, ese silencio de esas estrellas entrometidas. El ruido molesto de mis lágrimas agotadas. Y yo, estúpido, buscando y esperando encontrar alguna respuesta. Dadme un porqué, un simple porqué, cualquier porqué. Pero que idiota. Ya se sabe. Cuando un amor se acaba se puede encontrar todo, excepto un porqué.
Federico Moccia, Tengo ganas de ti
diumenge, 22 de març del 2009
AINARA
La vida dóna tantes i tantes voltes...
L'Ainara, una noia que va arribar a l'escola a 1r de primària, va desaparèixer de les nostres vides el 5è curs. Una noia amb les seves virtuts i els seus defectes, que durant l'època que va estar amb nosaltres la recordem per el que era llavors. I ara, sis anys i mig més tard ha reaparegut. Ha crescut, ha madurat i ha canviat, com totes nosaltres. Però hi ha coses que segueixen iguals. El seu cabell pelroig, la seva pell blanca i pigada, tan afectuosa com sempre.
La de vegades que les esmoletes havíem pensat "i l'Ainara? Què se n'ha fet?". Era com la típica persona que coneixes durant les vacances d'estiu i després ja no en saps mai més res. I en parlávem, i recordavem tots els moments (tant bons com dolents), i acabavem concloent: l'Ainara, una nena que va capgirar el sector femení dels Esmolets. Encara que jo crec que si ella tampoc hagués vingut a la primària els problemes que vem tenir els haguéssim tingut igual, ella només ens va donar una empenteta.
Doncs resulta que se'n va anar a viure al Euskadi, a San Sebastian. Em va explicar que sovint pensava en nosaltres, mirava fotos d'una festa que havia fet amb la Marta al Parc del Turó on hi sortíem totes. Em va dir que només recordava el cognom de la Mar, i quan un dia se li va acudir buscar-la pel tuenti va fer bingo. Ahir a la nit, quan em va agregar al msn i jo alucinava. Era la persona que menys esperava retrobar en aquest món. De debò, que la vida dona moltíssimes voltes.
La de vegades que les esmoletes havíem pensat "i l'Ainara? Què se n'ha fet?". Era com la típica persona que coneixes durant les vacances d'estiu i després ja no en saps mai més res. I en parlávem, i recordavem tots els moments (tant bons com dolents), i acabavem concloent: l'Ainara, una nena que va capgirar el sector femení dels Esmolets. Encara que jo crec que si ella tampoc hagués vingut a la primària els problemes que vem tenir els haguéssim tingut igual, ella només ens va donar una empenteta.
Doncs resulta que se'n va anar a viure al Euskadi, a San Sebastian. Em va explicar que sovint pensava en nosaltres, mirava fotos d'una festa que havia fet amb la Marta al Parc del Turó on hi sortíem totes. Em va dir que només recordava el cognom de la Mar, i quan un dia se li va acudir buscar-la pel tuenti va fer bingo. Ahir a la nit, quan em va agregar al msn i jo alucinava. Era la persona que menys esperava retrobar en aquest món. De debò, que la vida dona moltíssimes voltes.
dissabte, 21 de març del 2009
Definitivament les ferides es curen amb el temps.
Costa entendre i acceptar-ho, fins que arriba el dia que et lleves i veus que allò que t'ofegava desapareix. Veus que tot allò ha quedat en un segon pla, no pots passar-te la vida esperant i has buscat una nova manera de tirar endavant, amb gent que sempre hi ha sigut i amb gent nova que has anat coneixent. Encara que allò que un dia va marxar segueix formant part de la teva vida ja no hi tens tota l'atenció centrada, ets més lliure, més feliç :)
I sé que tot això m'ha fet una mica més gran, m'ha donat experiència, sé que tot el què he après aquests mesos em servirà molt des d'ara en endavant per no tornar a caure en aquell buit tan negre i solitari.
Moltes gràcies a tothom.
Una nena més o menys feliç :)
Costa entendre i acceptar-ho, fins que arriba el dia que et lleves i veus que allò que t'ofegava desapareix. Veus que tot allò ha quedat en un segon pla, no pots passar-te la vida esperant i has buscat una nova manera de tirar endavant, amb gent que sempre hi ha sigut i amb gent nova que has anat coneixent. Encara que allò que un dia va marxar segueix formant part de la teva vida ja no hi tens tota l'atenció centrada, ets més lliure, més feliç :)
I sé que tot això m'ha fet una mica més gran, m'ha donat experiència, sé que tot el què he après aquests mesos em servirà molt des d'ara en endavant per no tornar a caure en aquell buit tan negre i solitari.
Moltes gràcies a tothom.
Una nena més o menys feliç :)
dijous, 5 de març del 2009
And then while I'm away...
Després de cinc llarguíssims mesos, avui ha sigut el dia més pròxim a la normalitat acostumada :)
Després de cinc llarguíssims mesos ens hem tornat a posar d'acord, però aquesta vegada tenint en compte les nostres diferències, les nostres virtuts i els nostres defectes, de manera que les coses poden arribar a funcionar molt millor. Realment no m'esperava que fos precisament l'aniversari de l'Andrea que ens tornés a unir. I sé que fa dies que no en parlo, però tampoc vaig preveure que fossis precisament tu qui tornés a tractar-me amb tanta naturalitat, i per contra, el teu cosí es mostri tan superficial amb mi, de vegades fins i tot un pél desagradable i distant. Però avui ha sigut una mica diferent, avui tot això s'ha esvait uns instants i per uns moments hem retrocedit cinc mesos en el temps.
I insisteixo, després d'haver patit tant us segueixo estimant com sempre.
http://www.youtube.com/watch?v=rIZmDHPqGl4
Després de cinc llarguíssims mesos ens hem tornat a posar d'acord, però aquesta vegada tenint en compte les nostres diferències, les nostres virtuts i els nostres defectes, de manera que les coses poden arribar a funcionar molt millor. Realment no m'esperava que fos precisament l'aniversari de l'Andrea que ens tornés a unir. I sé que fa dies que no en parlo, però tampoc vaig preveure que fossis precisament tu qui tornés a tractar-me amb tanta naturalitat, i per contra, el teu cosí es mostri tan superficial amb mi, de vegades fins i tot un pél desagradable i distant. Però avui ha sigut una mica diferent, avui tot això s'ha esvait uns instants i per uns moments hem retrocedit cinc mesos en el temps.
I insisteixo, després d'haver patit tant us segueixo estimant com sempre.
http://www.youtube.com/watch?v=rIZmDHPqGl4
dijous, 29 de gener del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)