Nadal?

Quan és el dia de Nadal i amb prou feines ho he notat, quan ja portem cinc eterns dies de vacances i em passo els dies esperant que em soni el mòbil, quan l'enyorança em mata, quan sé que l'únic regal que em faria feliç del tot sou vosaltres, penso que quina mena de Felices Fiestas estic passant aquest any. M'és inevitable mirar enrere i veure la meva vida amb tots i totes vosaltres, quan tots érem un i un érem tots.
Sé que la vaig encertar quan vaig dir que no podia trigar gaire, sé que la vaig clavar quan vaig dir que si allò tenia remei vindria tot solet. I ara m'agradaria poder veure tan clarament el dia en que tornarem a ser tots com abans. Sí és que aquest dia existirà, es clar.

Us estimo.
I em falteu.

13 de desembre

Va ser una gran nit, oh sí.
(a part de perquè el Barça va guanyar magistralment el Madrid).
Perquè després de tot, vas arribar, vam compartir una sangria independentista-margina-espanyols i te'm vas tirar al damunt amb el gol de l'Eto'o. Com si haguéssim tirat dos mesos i mig endarrere, com si la nit del 27 de setembre no hagués existit mai, com abans de que s'acabés tot.
Perquè m'omple tornar a sentir que esteu aquí una vegada més. Que hi sou tots i que en el fons, allò no va poder carregar-se tot el que havíem construït aquells últims temps. Que per molt que jo m'ho hagi passat horriblement malament aquests dos mesos i mig t'estava esperant. Perquè sé que no te'n vas adonar de com em vau deixar després d'aquella nit; perquè n'estic segura que si en tinguessis la més mínima idea no hauries tingut els collons de tornar com si res.
I jo, al cap d'un temps, me'n vaig adonar d'això. Sabia que tornaríeu i que no podria trigar gaire més:

(no more it cannot wait, i'm sure)

M'agrada que em vingueu a veure a l'hora de dinar i em poseu al dia de les vostres frenètiques vides, després de dos mesos de casi no saber-ne res de res :) de fet, només ha fet falta que te'm creuessis aquest matí amb la moto i em dediquessis un somriure per alegrar-me el dia sencer.

Catastrofisme

Aquesta havia de ser una entrada completament catastròfica, destructiva, que depenent de per on es mirés posava punt i final a una de les coses que en aquests moments valoro i aprecio més.
Però per el meu benestar mental he decidit fer-la quan definitivament ja no hi hagi cap més remei que acceptar-ho.

Així que de moment ho deixo així.

Temps de crisi

Torna aquella sensació de buidor i de solitud que s'apodera de mi cada dissabte a la tarda. En els moments que més voldria estar al vostre costat, apalancats en algun lloc, sense fer res en concret però amb una sensació de plenitud increïble.
Voler ser allà amb ells i saber que no pots perquè res ja no és el que era. Per què després de l'horrible primer mes i mig de curs que portem, uns han trobat coses per un cantó, i els altres per un altre, i jo m'he quedat aquí, enmig, esperant que algú se'n recordi de mi.
El que donaria per els vostres somriures. Per trobar-nos una tarda i riure plegats, recordant dies passats, creant nous moments que més tard recordaríem. Per compartir els dies amb vosaltres una altra vegada. I no fer veure que sóc feliç encara que ens haguem separat, perquè no ho sóc ostia. Perquè hi ha moments en que em cau el món a sobre i penso que cap persona que queda en el planeta serà capaç d'omplir aquest buit que em vau deixar. Tot això perquè avui és un d'aquells dies en que us trobo més a faltar.
I em segueix semblant increïble que després de tot el que he arribat a passar us segueixi estimant tant.

____
Maig '06
Macarelleta, Menorca.
Records i més records.

Avui

Gira la cantonada i el veu. La veu. Es miren. I sent pànic. S'ha trobat uns ulls buits, inexpressius. Por. Por de que s'hagi acabat. Por de que no tingui remei. Por de no tornar a sentir-lo com abans. Aparta la mirada, i quan aconsegueix tornar-la a aixecar, és a temps de veure com ell la desvia.
Ha sigut un segon, potser centèsimes de segon, però li ha semblat etern.

Parada en un semàfor. Aixeca el cap. Una moto que s'acosta. Uns ulls. Indiferents? Escrutadors? Potser senzillament col·locats, però tenien un punt d'alguna cosa impossible de determinar. Es creuen uns instants i desapareix carrer enllà. Massa ràpid. Masses coses.

Oh there's a very pleasant side to you, a side I much prefer.

:')

Pasiones y sueños que hemos compartido

Sortida al MNAC, ja en farà un any.

Felicciana

VOLARÉ!
oooh!
CANTARÉ!
ooooh!


Felicciana
____
Sabeu en aquells moments que has posat la cam a algú i se t'ha penjat?
Doncs això kek

Recuperació

Si de recuerdo me dejó basura,
y una colilla dentro de mi corazón
que nadie apagó!

____

Aquella nit tan nostra, tan de tots. De tots els que aquells dies ens consideravem nosaltres. Us estimo, i fins sempre :)

Mal?

Sense avisar.
Sense preparar-nos pel que se'ns tirava a sobre.
Hi ha coses que encara fan mal, que no hi ha hagut manera d'entendre-les, i per molt que hagin passat tants mesos segueixo sentint-ho tant com el dia que em vas trucar i em vas donar la notícia. Però sé que és cosa de mirar endavant per no notar el canvi brutal que hi va haver en el nostre dia a dia, i planejar un futur millor, juntes, que pugui arribar a ser semblant a com era fa una mica més de quatre mesos.
T'estimo.

I per vosaltres:
Ahir se'm trencava el cor de pena, avui sento indiferència, demà us enyoraré, i el següent potser pensaré que la vida continua sense vosaltres. Però segueix havent-hi aquest punt, aquesta sensació de que no tot està perdut. Sé que algun dia les coses tornaran al seu lloc, només és qüestió de temps, molt de temps potser. Segurament el més assenyat no és intentar comprendre perquè actueu com actueu, perquè mai a la vida ho encertaria, o sigui que el millor que puc fer és autoconvence'm de que he d'esperar i esperar. I quan me n'oblidi, quan em torni a caure el món a sobre, estaria bé que algú m'ho recordés.
Temps.

Somni...

L'altre dia em vaig despertar d'un somni que realment em va tocar la fibra. Un somni d'aquells en els que ho vius tot tan intensament que et costa recordar si era real o un producte de la ment... Un somni d'aquells que feia mesos que no tenia.



____
Estàvem a la biblioteca de l'escola i hi havia moltíssima gent. De cop i volta, l'Assumpció (bibliotecària) ens deia que anéssim al taulell, i tota la gentada s'apilonava cap allà. Llavors, una veu deia:

- Nonononono! Avui és l'aniversari d'algú molt important, i ell anirà davant de tothom.

I llavors apareixia E i tothom se li tirava al damunt per felicitar-lo. I jo pensava "però si encara queda una setmana pel seu aniversari..." (què no és veritat, perquè ell és del març). Però finalment, arrossegats per la multitud acabàvem quedant a un metre de distància, i jo no sabia si l'havia de felicitar o no, després de tot... I al final, li estibava el braç perquè em fes cas i li deia:

- Encara estas enfadat?

I ell somreia, però és que vosaltres no sabeu com somriu... és tan maco... i fa taaants dies que ho trobo a faltar... Doncs això, que somreia i em deia:

- Casi que ni me'n recordava.

I m'abraçava, i ens abraçàvem, i el somni canviava de perspectiva i jo ja no ho veia des dels meus ulls, sinó des de 3 metres amunt. I veia brillar els nostres ulls de felicitat. Sí. Brillar.

Nostàlgia

Aquesta cosa que m'ofega durant el dia.
Això que tinc al cap a cada segon del dia.
On sou?
Que tot el què ha passat ha empitjorat la situació inicial.
I és que jo no em deprimia en va, al juliol, quan pensava que mai més tornaríem a viure aquells últims mesos preciosos que tan enyoro.
Que se n'ha fet de l'alegria que em provocava anar a l'escola? I de les classes de riures a sota la taula? I de les carpetes de Keks i Insis? I de vosaltres?

De seure al costat de D i riure fins a morir.
De girar-me i trobar-me a E al seu món feliç de morat.
De seure al costat de A i fer posar nerviós a D.
De girar-me i veure com B era l'origen de cada merder.

On és tot allò que vam arribar a crear?

Cosas que contarte...

Donde te has metido que no se de ti? Cuántas cosas han cambiado desde que no nos miramos, desde la ultima vez que te vi. Sé que no te importa que no sea feliz. Cuánto tiempo me has robado. Cuántas noches te he buscado pero ya no paras por aquí. Mándame una carta cuando puedas, que ya huele a primavera i todavia sigo asi, ciego y viéndolas venir. Anda que no tienes cuento, ven y di, por qué me has abandonado? Quién cojones te ha engañado para que te pierdas por ahí? Siempre he sido fiel y nunca te mentí, vuelve que yo no me enfado, haz como que no ha pasado y devuélveme lo que te di. Mándame una carta cuando puedas, que ya huele a primavera y todavía sigo así, ciego y viéndolas venir.

Com pot existir una cançó que parla del tot el que voldria en aquests moments i que digui tot el què sento?
Despista havia de ser :)

Voler odiar una persona, per tot el què ha passat, per tot el que ha creat i a la vegada destruït, per la situació que ens ha deixat, per les conseqüències que ha portat. Voler odiar una persona per haver-nos deixat així, per haver-nos separat, per haver creat aquesta barrera que ha mig trencat els fils que hi havien entre nosaltres. Voler odiar-lo amb totes les forces




i en canvi, no poder-ho fer.
Per què?!

Deixar de mirar el que he mig perdut, i fixar-me amb el que vaig estar apunt de perdre.
Posar en una balança que em fa més mal no tenir i decidir si he de ser feliç o no.
Si el que vaig mig perdre vol trobar-me ja sap on sóc, jo ja vaig intentar buscar-ho i no es va deixar, així que ara està a les seves mans retrobar-me.
I sí alguna vegada penso que em fa falta sentir aprop allò que vaig mig perdre, pensaré que sort en tinc del que encara conservo, que si algun dia ho perdo, llavors sí que tinc excusa per tirar-me des de un pont.


Però de moment anar fent, diuen que fins hi tot les ferides més profundes es curen amb el temps :)

Déjame que cuente las horas perdidas,
buscando tus ojos todos estos días,
que aveces se me hacen eternos.

I fins quan?
No durarà molt, oi?

Coses que passen

Què passa?
Que hi han mals entesos, i que gent que no vull anomenar ho acaba embolicant tot sempre.
Es va quedar per anar a FAS, va ploure i com a alternativa vem trobar Pig Noise (encara que qui no vull dir digui que ho havien planejat des de feia molt).
El cas és que quan es queda per anar a fer una cosa es fa (i més i hi ha gent que s'ha travessat comarques senceres per estar amb nosaltres). Sí un dia quedem per apalancar-nos i us voleu morar fins el cul em sembla perfecte, ja és a això a el què anàvem. Però cony, si travessem mig Barcelona per anar a un concert és per arribar-hi, i no quedar-nos a les torres venecianes a fumar petes. Així que tres de nosaltres ens vem rallar, anàvem de festa i ens vem quedar aturats a baix. Us estranya que ens enfadéssim? Però el pitjor va venir després, quan a qui no vull anomenar li va marxar la llengua. M'està passant igual que quan la Laura va dir que no volia sentir a parlar més de la Laia, no m'ho volia creure, igual que ara no em vull creure tot el que va sortir d'aquella boca. Intento buscar excuses: que anava morat, que havíem caminat tot Barcelona i estàvem cansats, tenia son, o ves a saber que més em puc imaginar. Però sé que hauré d'acabar creient'm-ho, igual que vaig haver de fer amb la Laura. I no vull, sabeu?
Després de tot, les coses no s'acaben així, les coses tenen solució. Podríem intentar parlar, intentar arreglar algo, però sé que no ens escoltarà, que probablement a ell li sua el que fem o deixem de fer. I em sap molt greu.
Perquè té una solució molt fàcil. Era tot tan senzill com apalancar-se al concert, almenys hauríem arribat allà on tocava.

Sé que una voldria parlar-hi, però per la distància no pot. I sé que l'altra passarà bastant del tema, que confia que s'arreglarà tot sol. Així que ja sé que em toca a mi plantar-me davant seu, intentar parlar-hi i que quan m'hagi deixat anar tots els mocs que se li acudeixin, intentar arreglar les coses, deixar-li clar que li vaig dir imbècil per un motiu i no per gust, que ens vem picar per un motiu que no va entendre, que a partir d'aquí va començar a anar tot malament, i deixar-li clar que parlo en nom de la Laia i meu i que voldria que tot tornés a ser com abans.





Ja m'és igual qui llegeix aquest blog i qui no, em va molt bé per deixar anar emocions i posar en ordre les meves idees

Sin ti

Sabes todo sobre mí,
pero no sabes cuanto te deseo

Puedes hacerme llorar y reir, sabes hacerme sufrir
puedes hacerme sentirme mejor, puedes hacerme el amor..

Formentera, preciós

Vull

Vull saber-ho tot de tu, ser part de la teva vida, vull memoritzar els teus records, investigar el que vas viure. Vull tenir-ho tot de tu, els plors i també els somriures, vull tafanejar les veritats i rastrejar les mentides. Vull conèixer cada segon cada detall cada micra, donar-te la vida.


(Cerler, un lloc on poder fer tot això.)
Obsessió?
Podria ser

Morocco

Sí.
Perquè he tornat a l'ordinador i una conversa que posava: ALFRED
I dic: ostres! però que aquest està a l'Àfrica!
I he parlat amb ell, i diu que allà és tot molt barat, que ell (que aquí realment es pot permetre poquíssimes coses) allà s'hi sentia com un Maharahà. Que l'hotel li val 70 dirhams (que és equivalent a 7€), que internet li costa 50 cèntims l'hora, un te amb llimona 10 cèntims, i que una pedra de 60€ allà li costa 5€ tan sols. Que té moltíssima calor però que està encantat de tornar a ser a l'Àfrica, perquè hi ha molt bona gent pels carrers, i que es fan amics a cada cantonada.

Diu que té moltes ganes de tornar, tot hi que encara en té per un mes d'estar per allà. Però que té ganes de que arribi el setembre i que anem tots a Bescaran a fer mal :)
M'ha demanat que us digués que quan ell us fes una perduda us conectessiu al msn de seguida, i que no li agafeu mai el telèfon perquè haurà de pagar xD

Avui, dia 19 de juliol del 2008 m'ha dit que està a Tinerhit, prop de Ouarzazate (interior del Marroc). Ara s'acostaran a la costa i baixaran cap a Mauritània, Senegal, entraran a Mali i arribaran a Burkina Faso.

T'enyorem, Alfred :)

Torna

I hi parles
i penses: oh que bé, que al menys algunes coses tornen a la normalitat.
I se't dibuixa un gran somriure a la cara
mentre t'explica les dues últimes setmanes de la seva vida
i tu l'informes de les últimes novetats.
I se t'encomana la seva alegria natural,
i te n'adones de com l'has trobat a faltar, i de com trobes a faltar tota la resta.
I penses: sort que no ha marxat de l'escola també
perquè són 13 anys al seu costat.
I em venen a la memòria aquestes últimes vegades que ens vem veure
i les intrigues,
i els riures,
i les depressions que em feies passar amb un sol somriure.



Textos sobre gent que m'estimo. Coses que em passen pel cap sobre ells/elles i que tinc ganes de deixar escrit en algun lloc que no sigui tan públic com el flog però que alguna ànima es llegeixi i que no es quedi en un símple document de word.

És Nadal al meu cor
quan somrius content de veure'm,
quan la nit es fa més freda,
quan t'abraces al meu cos.

Glaucs - Quan somrius



Torna la nostàlgia
dels teus cabells a la meva cara,
d'aquelles mans que es volien tocar,
sentir-te tan aprop i no poder-te abraçar.
Surto del bar amb les mans a la cara intentant recordar la nit,
a quin castell em vas portar? què és el que em vas explicar?

Cesk Freixas - Torna la nostàlgia



Cada dos minutos pierdo la razón
me abandona la ilusión, me tropiezo y me caigo.
Cada dos minutos recuperación
me despierta en el salón y me levanto despacio... despacio...
Cada dos minutos trato de olvidar todos los momentos que pasamos...
Cada dos minutos una eternidad cada dos minutos sin tocar tus manos...

Despistaos - Cada dos minutos



I és que jo no entenc, perquè tanta gent
dels desitjos fa somnis, però no s'atreveix.
Potser és cert que hi ha cops en que jo mateix
no goso fer el que faig aquesta nit.

Lax'n'busto - Aquesta nit

Test

És del fotolog, però l'he contestat avui i ja havia actualitzat, així que... xD

- El teu nom: Irene Casals Lladó
- De quin color són els pantalons que duus? Texans
- Estàs escoltant quelcom, ara mateix? Cada dia és un nou pas - Esquirols
- Tens les cames creuades en aquest moment? Com un indi damunt de la cadira

- Què és l’última cosa que has tingut a la boca? Un caramel
- Qui ha sigut l’última persona amb la que has parlat per telèfon? Amb mon pare
- En què et fixes primer d’algú? Odio aquesta pregunta xD
- Utilitzes lentilles o ulleres? Lentilla en singular ♥

- Tens germans/es? Un de gran i una de petita
- T’agrada algú? Voldria dir que no.
- Et liaries amb qui t’ha nominat? No x)
- Com et va tot? Aaaaaix anar fent... (sembla la típica pregunta de msn xD)
- Estació de l’any preferida? La de vacances :)
- El teu menjar preferit? Xocoleit
- Última pel·li que has vist? La Sirenitaaaaaa xDDDD

- Quina és la tonteria més gran que has fet? Ehem ehem.. l’Im singing in a rain el dia del diluvi universal? xDDDDDD
- Millor dia de l’any? Peh jo que séé.

- Ets tímid/a? Bastant kek
- Xocolata o vainilla? Xocolata
- T’has llençat tu alguna vegada? Com no sigui a la piscina... xD

- Carícies, petons o abraçades? Quina pregunta més odiosa.
- Que vas fer ahir a la nit? Acomiadar-me :’(
- Beguda preferida? S’ha de fer un sopar de final de curs a Can Ventura per saber-ho xD
- Quantes batecs et fa el cor cada minut? No m’he dedicat a contar-ho xD
- T’has despertat abans de que soni el despertador? Moltes vegades durant el curs, i em fa molta ràbia.
- I tens despertador? Pregunta estúpida XD
- Cotxe preferit? Qualsevol que em faci de taxi
- Flor preferida: mataré la Marina kek
- Ets bon/a estudiant? UEHEM!
- Dia de la setmana preferit? Estem de vacances i això no es pregunta xD
- En que penses quan et lleves? Que el terra està fred i que no trobo els sabatilles xD
- Cançó preferida? Aaai aquestes preguntes no m’agraden perquè no les sé respondre
- Ets bon amic/ga? I supouse
- Tens novio/a? No.
- On t’agrada que et facin els petons? Una altra pregunta per no contestar xD
- Com et diuen els teus amics? Iréne, Iréna, Aira, Iru (xD), esita, inco, muller, mongola, jaume, síndrome, i un llarg etc xD

- Que et sona al mòbil quan et truquen? Hakuna matata
- Què és el que més odies? Ja me la van fer al test passat, aquesta pregunta.
- Quina part del teu cos prefereixes? Els ulls, maybe
- Un color? Vermell
- Alguna vegada has nedat despullat? Ou iea.
- Una por i/o fòbia? ‘^^
- A qui no voldries haver conegut? Tothom t’ha ensenyat alguna cosa, encara que sigui la pitjor persona del món, així que ja m’està bé tothom.

- Últim concert? Obrint Paaaaaas :D
- Frases o paraules que més dius? Èèèècsss!! KEEK xD

- Cada quan et rentes les dents? Cada nit
- Gelat preferit? Els que em menjo amb la Carla a la Xixu de Manresa :)
- Marques preferides? Made in home xD
- Alguna cosa que voldries dir i no has dit? No XD

- Un defecte teu? De vegades sóc massa sensible (merci edu xD)
- Una virtut? Porto l’alegria al damunt quan estic amb la gent que estimo, i normalment s’encomana.
- Esport preferit? Qwertyuiop

- Quan vas plorar per última vegada? Ahir a la nit.
- Temps que trigues a arreglar-te? El temps que es triga per posar-te una samarreta, uns pantalons i passar-te la pinta 4 vegades.
- Lloc on t’agradaria ser ara? Sota terra
- Alguna cosa de la qual te’n penedeixis? De no haver sortit corrents fa una estona.

- Qui t’escolta i qui et recolza? Qui m’estima
- On vols anar de vacances? On siguin els meus amics :)
- Fred o calor? Les dues coses a la vegada xD
- Carta o e-mail? Carta
- Persona que t’agradaria veure ara? A les que trigaré molt a veure
- L’últim regal que has rebut? El cargol de la Carla ^^
- Ets puntual? Depenent de amb qui hagi quedat xDD
- En què penses? Que a casa no m’entenen
- El teu número preferit? 2 o 3
- Última trucada perduda? Alfred x)
- Últim missatge? Movistar publi xD
- On vas nèixer? A l’Hospital General de Catalunya.
- Dia del teu aniversari: 3 de febrer
- Numero d’espelmes al teu últim pastis? No recordo si era amb espelmes senzilles o amb números xD
- Msn? No te’l diré xD
- Hobbies? Rascar-me la panxa :)
- Millor amic de la infància? Em fa vergonya dir-ho (/tierratragame U_U)
- Primer record? Tinc molts records de quan era petita, però no estan ordenats
- Qui t’ha nominat? La Muntanyad’OrCiutatDeVacacions
- Nomina deu fotologs: Em fa mandra xD i a sobre estic al blog xD

Coses...

I aquesta sensació, de que res tornarà a ser com abans. Que quan uns tornin de Menorca, l’altre de l’Àfrica, l’altre d’on sigui que estigui que ja fa massa temps que no sé res d’ella, i l’altre que... l’altre millor no dir on serà perquè m’entra un desconsol a dins que no me l’aguanto; doncs quan tornin estic convençuda de que res serà igual. Tinc la sensació que s’ha acabat la millor etapa de la meva vida i que ja no es pot tornar enrere, que ara només em queda mirar el passat i viure dels records d’aquells dies. És que no puc ni mirar fotos perquè ho recordo tot i penso que ja no ho tindré més. Que la cosa s’ha trencat una mica per un cantó, una mica per l’altre, una mica per l’altre i ja és diferent del què era.

Però en el fons sé que no es veritat, que la cosa no està tan malament per part dels que us quedeu, perquè al cap i a la fi seguirem junts. Però és que sé que per altra banda si que s’ha acabat definitivament això que havíem construït tu i jo, Laia. Que tu estaràs vivint molt lluny de nosaltres, i et trobarem a faltar tan que cada dia del món parlarem de tu i pensarem què deus estar fent. Oh Laia és que m’imagino el 1r de batxillerat sense tu i el trobo depriment. L’Alfred tenia raó quan va dir que seria molt raro no veure’ns juntes, perquè tu faries el social i jo el científic. Però és que ara que ja no estarem ni a la mateixa escola no serà raro, serà trist.

I ahir mateix me n’adonava que només falten 5 dies perquè se’n vagi un a Menorca i l’altre a l’Àfrica, i només falten 10 dies perquè jo marxi de colònies. I segurament després no us tornaré a veure fins a finals d’agost o setembre. I això ja vol dir començar el curs una altra vegada. I això voldrà dir que començarà aquest primer de batxillerat depriment.

Ostres quina merda tot. Més d’un em dirà que em menjo el tarro, però pensar en tot això em deprimeix.

Foto guai de les colònies de 3r d'ESO a l'Escala, on va començar a nèixer això que no vull perdre. (Hi han cares irreconeixibles, ho sé kek)

Classe de socials

M'agradaria deixar en algun lloc escrit, un record de la magnífica classe de socials d'avui.

El Jaume, l'Alejo i el Guillem han fet la seva exposició oral sobre la música de l'any 68. El projector estava encès i veiem la carpeta amb els arxius i les cançons. Doncs després de que en Jaume digués tres centes vegades que desitjava que ens hagués agradat la seva expo (que realment ha sigut maca), hem vist com el Guillem posava el cursor damunt d'un arxiu sospitós anomenat introducció Bola de Drac Z. I aleshores diu:

- M'agradaria que per acabar tots poguéssim sentir una melodia celestial que ens retornarà a la nostra feliç infància.

De debò que he pensat que el Padró (professor de socials) li posaria un parte d'expulsió. Total, que sona la cançoneta, tots emocionats. I de cop veiem el cursor sobre un altre arxiu que posava Bola de Drac Z - capítol 39. Llavors ja sí que estava convençuda de que el Padró s'enrabiaria. Resultat: obre el capítol. apareix Dragon Ball Z a la pantalla i comença la cançó, tal tal tal, acaba, comença el capítol, i el Padró, que s'havia quedat amb cara pensativa diu:

- I això exactament què és?

I tota la classe:

- Bola de Drac!!

I llavors ens fa:

- Aaaah!! però això és la vostra infància i no la meva!!

xDDDDDDD
Segur que estava buscant alguna relació del capítol amb el maig del 68 XD

En el tros de capítol que hem vist, el Goku intenta agafar els peus del Tao Pai Pai, i finalment intenta un cop de puny. I el pobre Padró, que ja té 60 i pico d'anys fa:

- Espereu que ara m'he perdut. Qui ha donat el cop a qui?


xDDDDDDDDDDDD

Realment el Padró és un professor com n'hi ha pocs. Serà tot lu fill de puta que vulguis, però és molt bon home, en el fons :)

Foto de la classe a principis de curs. Realment hem canviat, hem fet pinya i ens hem unit.

No té títol

Ahir parlàvem amb la Carla sobre el nostre futur. Li vaig dir que jo voldria viure en un pis de 500 m2 perquè hi capigués tota la gent que m'estimo, però com que vam arribar a la conclusió de que aquests pisos no existeixen, vaig acabar de decidir que viuria a Barcelona (el centre del món) i com que tindria tots els trens a mà no em costaria anar a veure tothom qui volgués.

Però últimament me n'adono que tinc masses coses en què pensar. Ni que tingués molta feina, sabeu? Però és que vull fer tantíssimes coses que se me n'acaben planejant 3 en un mateix dia impossibles de combinar, o senzillament vull fer quelcom, però se m'oblida la data i no ho pregunto, o que penso que he de fer tal cosa però la vaig allargant i allargant i allargant, i quan la vaig a fer me n'adono que he de fer cent altres coses més. Estic pensant que si no em caigués bé tanta gent no faria tantes coses, perquè tot el que vull fer és amb mil i una persones diferents. He pensat d'ajuntar-les totes, però és impossible que es posi d'acord tanta gent per fer quelcom; a part de que no m'imagino tanta gent que amb prou feines se saben els noms junta.
Sé que algú pot pensar que tinc preferències amb amics i algunes bajanades més, però no és així U_U

La conversa que vaig tenir amb la Carla va començar quan li vaig preguntar si creia que tindria temps de fer tot el que volia fer mentre fos jove. Em va dir que sí, però és que em costa taaant de creure... és que bf! Sé que a la vida no es pot tenir tot i que moltes vegades hauré de triar entre uns o altres...


I això és com una mica un tema a part que també em toca molt els ous... la manera que em restringeixen a casa meva. O sigui, que si vaig sola a les 9 he de ser a casa, i si vaig amb l'Edu hi he de ser a la una. I tot sabeu per què? perquè sóc una noia. Oh si! que et poden violaar! Oh! i el Marcel anant borratxo es pot fotre al mig d'una baralla! I jo no bec! Oh, però a tu et poden atracar! Oh, i a ell també. Val, que el Marcel té 18 anys i blablabla, però és que ell a la meva edat no s'estava de tot això. A més, ni que anés sola pel món, sabeu? Que no em dedico a fotre'm en merders. És que vull que em digueu quanta gent coneixeu en la meva situació :\ És que el pròxim dia que li demani de sortir fins tard i em digui que no me n'aniré a fer un curset d'autodefensa perquè es quedi més tranquil·la :\ I a sobre com que visc al cul del món trigo més del que triga la gent normal a tornar a casa. Seria molt bonic dir que me'n vaig a dormir a casa d'un altre, però ha de ser: 1· sense l'Edu 2· D'algú que conegui des de fa mil

Beh. me n'he cansat.

L'avi Joan

Sabeu que en recordo d'ell?

Que li agradava dibuixar, i que ho feia molt bé. Ho confirmo amb un dibuix que va fer amb nosaltres un estiu a l'hotel d'Altafulla. També sé que li agradava la xocolata, i que va néixer al dia del meu sant, perquè ho celebràvem junts a Ridor. Recordo que quan el Marcel i jo érem petits venia cada nit a casa nostra i, acotxats al llit, ens explicava històries del Tintin que passaven a Ridor amb nosaltres dos de protagonistes. Cada nit. Sé que em feia por, era un home molt seriós, però molt bo. Tinc una imatge seva amb un barret i un bastó passejant per els boscos de Ridor, i una altra d'ell podant els pins petits. Ens va ensenyar a fer-ho. Recordo que quan va caure per les escales i el vam anar a veure a l'hospital no me'l van deixar veure. I que quan unes setmanes més tard va sortir d'allà i va tornar a casa tenia l'ull esquerre de color lila, tal com si el dugués pintat. Em sembla que va ser l'última vegada que el vaig veure en vida, perquè l'únic que recordo després és l'església de Crist Rei, el taüt allà davant, jo plorant desesperada a primera fila a la falda de la mare. La mare plorant. Els masovers de Ridor plorant. El pare s'aguantava les llàgrimes. I després tinc la imatge del taüt passant pel passadís i jo volent llençar'm-hi al damunt i la mare agafant-me. Em sembla que la iaia també feia un esforç per aguantar-se les llàgrimes. Al cementiri no hi vaig voler entrar, i el pare tampoc va voler que hi entrés. Així que el Marcel, el Josep Maria, l'Ignasi i jo vam tornar a casa amb el tiet Jordi.

I avui m'ha vingut per recordar-lo, no sé ni quin dia de maig de no sé quin any va morir. Sé que feia P4 o P5, perquè recordo la mestra que em preguntava si volia estar a la classe o volia anar a casa. Sé que li vaig dir que no em feia res quedar-me a l'escola. I la veritat és que no sé si ho vaig dir de debò o no.

El que sí que sé segur és que m'hagués agradat conèixer el meu avi. M'agradaria saber com serien les coses amb ell.


http://www.joancasals.cat

LLuita

Hi ha homes que lluiten un dia, i són bons.
N'hi ha d'altres que lluiten un any, i són millors.
N'hi ha que lluiten molts anys, i són molt bons.
Però n'hi ha que lluiten tota la vida.
Aquests sóns els imprescindibles

Bertolt Brecht

Tots endavant per la LLIBERTAT!!

Problemes?

Hi han vegades en que penso que no me'n surto amb tot. Quan les coses em ballen amunt i avall m'estresso, i no em surten bé.
Tinc el propòsit de fer un bon final de curs. D'acabar-ho bé per fer un bon batxillerat. Hi han dies que em veig capaç de fer-ho. I em sento bé.
Però els dies que se m'acumulen les coses començo a tenir una sensació d'ofec, que no marxa fins que torna la calma. I si a això li sumes que com que hi han núvols em fa mal el cap, la desesperació augmenta. Són les hormones? Qui sap.
Els dies que no em sento bé amb mi començo a filosofar. Potser el meu cap ja no funciona com hauria de funcionar, però el cas és que trobo que és interessant i profitós fer-ho.
Observo el meu voltant. A l'escola em veig envoltada de gent que no té el cap per res. De gent que la seva màxima preocupació és el Barça o si el color del pintallavis li fa joc amb les arracades. Llavors ve la meva pregunta: Com es pot canviar el món si la gent no s'hi implica? Com es pot canviar el món amb persones que no veuen res més que el seu reflex en el mirall? Per sort, el meu món no s'acaba a l'escola. Per sort tinc amics que pensen que les coses poden canviar, que tots podem ser iguals, i que un dia veurem com aquesta societat d'indiferència i irrespectuosa desapareixerà per donar pas al nostre món somniat, a la nostra utopia. Gent que lluita i que al seu costat em fan sentir que si ens unim les coses canviaran.

I és que resulta que la teva indiferència és complicitat cap als qui exploten, cap als qui abusen, cap als qui no respecten la terra, cap als qui no respecten les idees, cap als qui no respecten les persones, cap als qui busquen el benefici propi per damunt de les altres coses.

M'agradaria que això arribés més lluny i que no es quedés en una simple entrada de blog. Així que continuaré treballant perquè les coses canviïn, per difondre les idees i perquè algun dia veiem el nostre somni fet realitat.


LA LLUITA CONTINUA

Ràbia

Mireu.
Avui em noto diferent dels altres dies.
Tinc una ràbia a dins que no controlo i que no sé com treure. He provat de cridar, de pegar, de insultar, de plorar... però la ràbia segueix allà. El pitjor de tot és que no sé perquè ha vingut.
Que no estic bé ara? tinc salut, amistat, amor i menjar. D'on surt aquesta cosa que no puc controlar?
No ho sé. Potser és perquè fa dies que el cel és gris.
Espero que sigui això, perquè sinó pensaré que sóc una desgraciada, egoista i desagraïda que deu estar gelosa d'algú o d'alguna cosa i viu amargada per tot això.

Bé. M'estic enganyant. Sí que em fa ràbia una cosa.
Que jo digui "Sí" durant un examen de socials i em baixin un punt que em fa suspendre la prova.
I en canvi, quan enganxen a individu X parlant en una prova només li facin broma i li diguin que no parli més. I després d'avisar-lo/la 30 vegades el facin anar a seure al costat del profe, quan si fos jo ja tindria 2000 partes d'expulsió. Però el pitjor de tot és que quan l'individu X es guanya que el facin fora de classe, va i no li posen parte. Mireu, és que els favoritismes em maten. Sí. No els suporto. Voleu saber una cosa? Avui tenia ganes de partir-li la cara a l'individu X. I resulta que és amic/ga meu/va.

Doncs no sé, potser esteu pensant que és una tonteria. Acabo de tenir una conversa intel·ligent i m'han dit que el que sento és normal. Podria prendre'm-ho com un consol, però no sé què pensar perquè tanta ràbia no l'havia sentida mai.

No, si encara tot això serà perquè no sé alegrar-me de les coses bones dels altres.
O potser, si ens n'anem a l'altra punta i pensem que sóc un angelet, arribarem a la conclusió que porto tants dies aguantant a la gent que arribo a un límit que faig PUM. O potser és que ja fa massa temps que aguanto les alegries i les vides meravelloses de la gent que m'envolta i estic començant a deprimir-me amb la meva vida, que potser hi haurà gent que envejarà, però jo li veig molts forats.


Ara ha arribat el moment de disculpar-me amb tota la gent a qui he tractat malament en el dia d'avui i de dir que em sap greu, encara que ni un quart d'aquesta gent ho llegirà.