Què passa?
Que hi han mals entesos, i que gent que no vull anomenar ho acaba embolicant tot sempre.
Es va quedar per anar a FAS, va ploure i com a alternativa vem trobar Pig Noise (encara que qui no vull dir digui que ho havien planejat des de feia molt).
El cas és que quan es queda per anar a fer una cosa es fa (i més i hi ha gent que s'ha travessat comarques senceres per estar amb nosaltres). Sí un dia quedem per apalancar-nos i us voleu morar fins el cul em sembla perfecte, ja és a això a el què anàvem. Però cony, si travessem mig Barcelona per anar a un concert és per arribar-hi, i no quedar-nos a les torres venecianes a fumar petes. Així que tres de nosaltres ens vem rallar, anàvem de festa i ens vem quedar aturats a baix. Us estranya que ens enfadéssim? Però el pitjor va venir després, quan a qui no vull anomenar li va marxar la llengua. M'està passant igual que quan la Laura va dir que no volia sentir a parlar més de la Laia, no m'ho volia creure, igual que ara no em vull creure tot el que va sortir d'aquella boca. Intento buscar excuses: que anava morat, que havíem caminat tot Barcelona i estàvem cansats, tenia son, o ves a saber que més em puc imaginar. Però sé que hauré d'acabar creient'm-ho, igual que vaig haver de fer amb la Laura. I no vull, sabeu?
Després de tot, les coses no s'acaben així, les coses tenen solució. Podríem intentar parlar, intentar arreglar algo, però sé que no ens escoltarà, que probablement a ell li sua el que fem o deixem de fer. I em sap molt greu.
Perquè té una solució molt fàcil. Era tot tan senzill com apalancar-se al concert, almenys hauríem arribat allà on tocava.
Sé que una voldria parlar-hi, però per la distància no pot. I sé que l'altra passarà bastant del tema, que confia que s'arreglarà tot sol. Així que ja sé que em toca a mi plantar-me davant seu, intentar parlar-hi i que quan m'hagi deixat anar tots els mocs que se li acudeixin, intentar arreglar les coses, deixar-li clar que li vaig dir imbècil per un motiu i no per gust, que ens vem picar per un motiu que no va entendre, que a partir d'aquí va començar a anar tot malament, i deixar-li clar que parlo en nom de la Laia i meu i que voldria que tot tornés a ser com abans.
Ja m'és igual qui llegeix aquest blog i qui no, em va molt bé per deixar anar emocions i posar en ordre les meves idees
Que hi han mals entesos, i que gent que no vull anomenar ho acaba embolicant tot sempre.
Es va quedar per anar a FAS, va ploure i com a alternativa vem trobar Pig Noise (encara que qui no vull dir digui que ho havien planejat des de feia molt).
El cas és que quan es queda per anar a fer una cosa es fa (i més i hi ha gent que s'ha travessat comarques senceres per estar amb nosaltres). Sí un dia quedem per apalancar-nos i us voleu morar fins el cul em sembla perfecte, ja és a això a el què anàvem. Però cony, si travessem mig Barcelona per anar a un concert és per arribar-hi, i no quedar-nos a les torres venecianes a fumar petes. Així que tres de nosaltres ens vem rallar, anàvem de festa i ens vem quedar aturats a baix. Us estranya que ens enfadéssim? Però el pitjor va venir després, quan a qui no vull anomenar li va marxar la llengua. M'està passant igual que quan la Laura va dir que no volia sentir a parlar més de la Laia, no m'ho volia creure, igual que ara no em vull creure tot el que va sortir d'aquella boca. Intento buscar excuses: que anava morat, que havíem caminat tot Barcelona i estàvem cansats, tenia son, o ves a saber que més em puc imaginar. Però sé que hauré d'acabar creient'm-ho, igual que vaig haver de fer amb la Laura. I no vull, sabeu?
Després de tot, les coses no s'acaben així, les coses tenen solució. Podríem intentar parlar, intentar arreglar algo, però sé que no ens escoltarà, que probablement a ell li sua el que fem o deixem de fer. I em sap molt greu.
Perquè té una solució molt fàcil. Era tot tan senzill com apalancar-se al concert, almenys hauríem arribat allà on tocava.
Sé que una voldria parlar-hi, però per la distància no pot. I sé que l'altra passarà bastant del tema, que confia que s'arreglarà tot sol. Així que ja sé que em toca a mi plantar-me davant seu, intentar parlar-hi i que quan m'hagi deixat anar tots els mocs que se li acudeixin, intentar arreglar les coses, deixar-li clar que li vaig dir imbècil per un motiu i no per gust, que ens vem picar per un motiu que no va entendre, que a partir d'aquí va començar a anar tot malament, i deixar-li clar que parlo en nom de la Laia i meu i que voldria que tot tornés a ser com abans.
Ja m'és igual qui llegeix aquest blog i qui no, em va molt bé per deixar anar emocions i posar en ordre les meves idees
2 comentaris:
Incou, què ha passat????
T'estimo essiii :)
Publica un comentari a l'entrada