dijous, 11 de febrer del 2010

gràcies

Doncs sí, aquí estic. Una mica més grandeta amb els 18 acabats de fer, però segueixo fent el mateix de sempre. I amb aquesta majoria d'edat me n'he adonat de totes les coses que he anat aprenent, sobretot aquests últims mesos, bastant decisius en mi. Després del daltabaix de fa un any les coses han anat tornant a lloc, i tot gràcies a tots aquells i aquelles que m'han acompanyat. Mil milions de gràcies per això i molt més.
I avui en especial per dues persones que m'han sabut guiar per aquests camins de Déu, sobretot ara que s'acosten les decisions més importants que he hagut de prendre fins ara. Per tot el que m'heu ensenyat.






dimarts, 17 de novembre del 2009

Sí!


i sí!
després d'aquesta interminable espera tornes a ser aquí :)

divendres, 24 d’abril del 2009

petites coses que fan la felicitat :)

dimarts, 7 d’abril del 2009

Ho voglia di te

Y se ríe. Y yo sólo percibo su perfume: Caronne. Y la miro. Al menos en eso no ha cambiado. Y querría decirle: "¿Y quien ha ocupado mi sitio?" Mi sitio. Ya. "¿Por qué pensabas que tenías uno?", podría contestarme. Entonces me quedo callado, me quedo en silencio.

...

Y otra vez... Otra vez tú. Pero no teníamos que volver a vernos... Y siento todo mi dolor. Lo que no sé, lo que no he vivido, lo que ahora me falta. Para siempre. ¿Cuántos brazos te han estrechado para convertirte en lo que eres? Cuánta razon tienes. Qué cierto es. Qué importa. Al fin y al cabo, ella no me lo dirá, por desgracia. Por eso me quedo en silencio. Y la miro. Pero no la encuentro. Entonces voy a buscar esa película en blanco y negro que ha durado dos años. Toda una vida. Esas noches pasadas en el sofá. Lejos. Sin conseguir darme una explicación. Arañandome las mejillas, pidiendo ayuda a las estrellas. Fuera, en el balcón, fumando un cigarrillo. Siguiendo después ese humo hacia el cielo, arriba, más arriba, más aún... Allí, donde precisamente habíamos estado nosotros. Cuantas veces he nadado en ese mar nocturno, me he perdido en ese cielo azul, llevado por los efluvios del alcohol, por la esperanza de encontrarla otra vez. Arriba y abajo sin tregua. Por Hydra, Perseo, Andrómeda... Y abajo, hasta llegar a Casiopea. La primera estrella a la derecha y después todo recto, hasta la mañana. Y otras muchas. Y a todas les preguntava: "¿La habéis visto? Por favor... He perdido mi estrella. Mi isla, que no existe. ¿Dónde estará ahora? ¿Qué estará haciendo? ¿Con quién?" Y a mi alrededor, ese silencio de esas estrellas entrometidas. El ruido molesto de mis lágrimas agotadas. Y yo, estúpido, buscando y esperando encontrar alguna respuesta. Dadme un porqué, un simple porqué, cualquier porqué. Pero que idiota. Ya se sabe. Cuando un amor se acaba se puede encontrar todo, excepto un porqué.



Federico Moccia, Tengo ganas de ti

diumenge, 22 de març del 2009

AINARA


La vida dóna tantes i tantes voltes...
L'Ainara, una noia que va arribar a l'escola a 1r de primària, va desaparèixer de les nostres vides el 5è curs. Una noia amb les seves virtuts i els seus defectes, que durant l'època que va estar amb nosaltres la recordem per el que era llavors. I ara, sis anys i mig més tard ha reaparegut. Ha crescut, ha madurat i ha canviat, com totes nosaltres. Però hi ha coses que segueixen iguals. El seu cabell pelroig, la seva pell blanca i pigada, tan afectuosa com sempre.
La de vegades que les esmoletes havíem pensat "i l'Ainara? Què se n'ha fet?". Era com la típica persona que coneixes durant les vacances d'estiu i després ja no en saps mai més res. I en parlávem, i recordavem tots els moments (tant bons com dolents), i acabavem concloent: l'Ainara, una nena que va capgirar el sector femení dels Esmolets. Encara que jo crec que si ella tampoc hagués vingut a la primària els problemes que vem tenir els haguéssim tingut igual, ella només ens va donar una empenteta.
Doncs resulta que se'n va anar a viure al Euskadi, a San Sebastian. Em va explicar que sovint pensava en nosaltres, mirava fotos d'una festa que havia fet amb la Marta al Parc del Turó on hi sortíem totes. Em va dir que només recordava el cognom de la Mar, i quan un dia se li va acudir buscar-la pel tuenti va fer bingo. Ahir a la nit, quan em va agregar al msn i jo alucinava. Era la persona que menys esperava retrobar en aquest món. De debò, que la vida dona moltíssimes voltes.