Mireu.
Avui em noto diferent dels altres dies.
Tinc una ràbia a dins que no controlo i que no sé com treure. He provat de cridar, de pegar, de insultar, de plorar... però la ràbia segueix allà. El pitjor de tot és que no sé perquè ha vingut.
Que no estic bé ara? tinc salut, amistat, amor i menjar. D'on surt aquesta cosa que no puc controlar?
No ho sé. Potser és perquè fa dies que el cel és gris.
Espero que sigui això, perquè sinó pensaré que sóc una desgraciada, egoista i desagraïda que deu estar gelosa d'algú o d'alguna cosa i viu amargada per tot això.
Bé. M'estic enganyant. Sí que em fa ràbia una cosa.
Que jo digui "Sí" durant un examen de socials i em baixin un punt que em fa suspendre la prova.
I en canvi, quan enganxen a individu X parlant en una prova només li facin broma i li diguin que no parli més. I després d'avisar-lo/la 30 vegades el facin anar a seure al costat del profe, quan si fos jo ja tindria 2000 partes d'expulsió. Però el pitjor de tot és que quan l'individu X es guanya que el facin fora de classe, va i no li posen parte. Mireu, és que els favoritismes em maten. Sí. No els suporto. Voleu saber una cosa? Avui tenia ganes de partir-li la cara a l'individu X. I resulta que és amic/ga meu/va.
Doncs no sé, potser esteu pensant que és una tonteria. Acabo de tenir una conversa intel·ligent i m'han dit que el que sento és normal. Podria prendre'm-ho com un consol, però no sé què pensar perquè tanta ràbia no l'havia sentida mai.
No, si encara tot això serà perquè no sé alegrar-me de les coses bones dels altres.
O potser, si ens n'anem a l'altra punta i pensem que sóc un angelet, arribarem a la conclusió que porto tants dies aguantant a la gent que arribo a un límit que faig PUM. O potser és que ja fa massa temps que aguanto les alegries i les vides meravelloses de la gent que m'envolta i estic començant a deprimir-me amb la meva vida, que potser hi haurà gent que envejarà, però jo li veig molts forats.
Ara ha arribat el moment de disculpar-me amb tota la gent a qui he tractat malament en el dia d'avui i de dir que em sap greu, encara que ni un quart d'aquesta gent ho llegirà.
Avui em noto diferent dels altres dies.
Tinc una ràbia a dins que no controlo i que no sé com treure. He provat de cridar, de pegar, de insultar, de plorar... però la ràbia segueix allà. El pitjor de tot és que no sé perquè ha vingut.
Que no estic bé ara? tinc salut, amistat, amor i menjar. D'on surt aquesta cosa que no puc controlar?
No ho sé. Potser és perquè fa dies que el cel és gris.
Espero que sigui això, perquè sinó pensaré que sóc una desgraciada, egoista i desagraïda que deu estar gelosa d'algú o d'alguna cosa i viu amargada per tot això.
Bé. M'estic enganyant. Sí que em fa ràbia una cosa.
Que jo digui "Sí" durant un examen de socials i em baixin un punt que em fa suspendre la prova.
I en canvi, quan enganxen a individu X parlant en una prova només li facin broma i li diguin que no parli més. I després d'avisar-lo/la 30 vegades el facin anar a seure al costat del profe, quan si fos jo ja tindria 2000 partes d'expulsió. Però el pitjor de tot és que quan l'individu X es guanya que el facin fora de classe, va i no li posen parte. Mireu, és que els favoritismes em maten. Sí. No els suporto. Voleu saber una cosa? Avui tenia ganes de partir-li la cara a l'individu X. I resulta que és amic/ga meu/va.
Doncs no sé, potser esteu pensant que és una tonteria. Acabo de tenir una conversa intel·ligent i m'han dit que el que sento és normal. Podria prendre'm-ho com un consol, però no sé què pensar perquè tanta ràbia no l'havia sentida mai.
No, si encara tot això serà perquè no sé alegrar-me de les coses bones dels altres.
O potser, si ens n'anem a l'altra punta i pensem que sóc un angelet, arribarem a la conclusió que porto tants dies aguantant a la gent que arribo a un límit que faig PUM. O potser és que ja fa massa temps que aguanto les alegries i les vides meravelloses de la gent que m'envolta i estic començant a deprimir-me amb la meva vida, que potser hi haurà gent que envejarà, però jo li veig molts forats.
Ara ha arribat el moment de disculpar-me amb tota la gent a qui he tractat malament en el dia d'avui i de dir que em sap greu, encara que ni un quart d'aquesta gent ho llegirà.
10 comentaris:
Des de quan tens Blog? O_O
Brutal.
No sé què dir-te Irèna, ràbies d'aquestes en té fins i tot el més feliç del món... bé, si és que la felicitat existeix. Mai és té tot, és impossible, la felicitat és un camí i encara que tu estiguis més avançada que jo no justifica que tu no puguis sentir-te malament.
Però no et capfiquis per tonteries que no et deixen apreciar el que tens al davant :)
No em tens a aniversaris importants ¬¬ x)
Hola, sóc la Mertx, i et dic hola.
Guai, eh? x)
i tampoc em tens als aniversaris importants. hm!
Molt beee
doncs ja manire passant
un petóo
laura.
Per cert, què és aixó de 'PEGAR' ??
bleh. xD
Vol dir fer servir el 'pegamento', Mercè ;)
Aaah, ja deia jo. x)
*eh, li estem deixant massa comentaris a l'Irene, tss*
Hola =)
Saps que jo aquesta situació la vivia el curs passat? Bé, era semblant en el sentit dels favoritismes.
Una fastigosa portava anys fent-me bullying i la meva tutora, quan em queixava, em deia que l'havia de comprendre, que la pobra també tenia el seu cor... A sobre em deia a totes les classes que no prestava gens d'atenció (jo) i bla, bla... total, que el meu pare va anar a parlar amb ella, la va enviar a la merda literalment i mai més, tu :)
Irene, sigues sempre tu mateixa. Fes el que vulguis, com vulguis i amb qui vulguis. Si aquells qui ho han d'acceptar no ho accepten, no es mereixen la teva amistat.
No té res a veure, però tenia ganes de dir-t'ho.
Per Hospitalet sempre estaré per parlar :)
Publica un comentari a l'entrada