Siddhartha (II)

Va arribar al riu i va demanar al vell si el portava i, en baixar del bot a l'altre marge, li va dir:
- Ens demostres molta bonesa a nosaltres, monjos i pelegrins, ja n'has portat molts de banda a banda. No ets tu també, barquer, un cercador de la veritable sendera?
Siddhartha va parlar-li amb un somrís als seus ulls envellits:
- T'anomenes cercador, oh honorable, però no tens ja molts anys i portes el vestit dels monjos de Gotama?
- Prou que en sóc, de vell - va dir Govinda -, però no he deixat mai de cercar. Mai no deixaré de fer-ho, deu ser el meu destí. També tu has cercat, així m'ho sembla. Vols dir-me algunes paraules, venerable?
- Què puc tenir jo a dir-te, honorable? - va fer Siddhartha -. Potser cerques massa? Que, de tant cercar, no arribes a trobar?
- Com ho veus tu? - va demanar-li Govinda.
- Quan algú busca - va contestar Siddhartha -, és fàcil que els seus ulls vegin només el que està buscant i no sigui capaç de trobar res, ni estigui obert a res, perquè només està pensant en allò que busca, perquè té un objectiu i està posseït per ell. Cercar vol dir: tenir un objectiu. Trobar, en canvi, vol dir: ser lliure, estar obert i no tenir-ne cap, d'objectiu. Tu, honorable, potser ets un cercador de debò perquè, en esforçar-te per haver la teva meta, no veus certes coses que són davant els teus ulls.

Hermann Hesse

Siddhartha

Una vegada, ell li va dir:
- Tu ets com jo, ets diferent de la majoria de persones. Ets Kamala i res més, i dintre teu tens una pau i un refugi on pots acudir sempre, i trobar-hi la teva llar, com jo també ho puc fer. Poques persones tenen això, bé que tots ho podrien tenir.
- No tothom és intel·ligent - va dir Kamala.
- No - replicà Siddhartha -, aquesta no és la causa. Kamaswami és tan intel·ligent com jo i no té cap refugi interior. D'altres el tenen i, d'enteniment, són com infants petits. La majoria de persones, Kamala, són com una fulla que cau, que oneja i gira amb el vent, i canvia de direcció i cau cargolant-se a terra. N'hi ha d'altres, però són els pocs, que són com els estels i segueixen una via fixa, no els arriba cap vent, al seu interior reposa la seva llei i la seva òrbita.

Hermann Hesse

la solidarité

Avui he sortit dels ferrocarrils per la sortida de Balmes com cada dia, per anar a la uni. Com cada dijous i divendres que tinc classe a les 11h, al capdamunt de les escales hi havia assegut aquell home de pell de color amb la jaqueta groga, damunt d'un cartronet de la mida justa del seu cul, amb la mà dreta estesa cap endavant i la mirada perduda al fons dels seus pensaments. Un noi d'uns vint anys llargs se li ha acostat, li ha allargat un entrepà embolicat amb paper de plata mentre amb l'altra mà li feia dos copets amistosos a l'espatlla, i tot seguit ha marxat empès per la pressa.

Costa i Llobera

Avui 15 de novembre ha arribat a casa. Quina il·lusió m'ha fet aquesta carta de comiat a aquestes alçades del nou curs! Simple però potent. El Costa i Llobera ara ja és una etapa tancada, la meva vida ha deixat de girar al seu voltant, però seguirà sempre present en els nostres cors.
Que bonic poder fer una entrada així!

Situant-me

Què seré quan sigui gran? -i ser implica moltes coses més que professió-  Qui m'acompanyarà en aquest camí? M'ompliré? M'ompliran? Els ompliré? Els recordaré? Em recordaran? En definitiva, construïrem alguna cosa prou sólida on agafar-nos? Ves a saber. Encara tinc tota una vida per descobrir-ho.

Tibet, a 5054 m d'alçada